Dijous, 15 de març del 2012.
Hola, estimat diari.
Et vaig dir que si la Li Si es posava bé series el primer en saber-ho, per tant la Li Si ja es troba bé. Avui amb l’Emma i la Molly hem tornat a fer una cursa, i ens ho hem passat la mar de bé. I, a més a més, per fi, hem guanyat!
Avui, he pensat explicar-te el dia que vam conèixer en Tur Tur. La veritat, quan el vam veure per primera vegada, ens vam espantar molt.
Ens va dir que no havíem de tenir-li por, perquè ell era inofensiu i la seva intenció no era fer-nos mal. En Lluc va voler baixar de la locomotora, mentre que jo no volia baixar per res del món. Cada vegada que s’acostava més s’anava fent més baixet, fins que quan va ser a l’alçada d’en Lluc, va resultar ser encara més petit que ell. Ens va explicar la seva trista infància. Anava al col•legi cada dia més trist, perquè no tenia amics. Ells es pensaven que els faria mal i, a més a més, alguns per fer-se els valents es reien d’ ell davant de tothom.
Ens va convidar a la seva cova, on ens va preguntar què fèiem per allà, que érem els seus primers amics de veritat i com era de difícil travessar aquell indret. Ens va oferir te i crec que eren com una mena de galetes estranyes i amb una olor molt rara, però un gust diferent i molt bo. Ens va dir que ens acompanyaria fins on pogués, però no tot el camí. Quan ens vam acomiadar, ens va dir que no ens oblidéssim d’ell i que, quan poguéssim, passéssim per allà, pel Desert de la Fi del Món.
Amb molta sinceritat, en Tur Tur em va fer molta pena, tota la seva vida obligat a amagar-se de les persones i els animals, perquè tothom li té por. Pobret.
A vegades penso amb ell, em poso a la seva pell; així doncs, tinc una mica d’empatia amb ell i penso que ningú m’estima, només dues persones, que no sé si les podré tornar a veure mai més. Quina vida més trista, i dura!
Quan em poso al seu paper, penso que és com si ara la meva estimada Li Si no m’estimés, la meva admirada Senyora Quèè, no em mirés ni la cara, en Lluc no volgués saber res de mi, el rei Alfons em digués que no em voldria a Nova Lummerland, al Senyor Màniga no li agradessin les meves bromes pesades i que el pare de la meva Li Si, quan l’hagués pogut salvar, es quedés la Li Si i no em digués ni gràcies.
Perdona’m, diari, no li diguis a ningú, però és que se m’ha escapat unes quantes llagrimetes. Passar una vida tan trista com la d’en Tur Tur no m’agradaria passar-la mai. Seria tan desanimada, només veuria les coses grises i negatives, mai alegres ni positives...
Ostres! Que tard! Saps quina hora és? Les onze! Si m’enxampa la senyora Quèè, segurament que em castiga sense la Molly uns quants dies!
Adéu i que somiïs amb els angelets, estimadíssim diari.
